"Som quatre moixos que necessitem tres bisbes"

Tres joves historiadors, Joan-Pau Jordà, Joan Colom i Biel Mayol acaben de publicar "Somnis compartits: la identitat mallorquina a debat". Aquesta última frase conté una reiteració atès que no sembla haver identitat sense debat.

Allà per 1897, Gauguin va signar una de les seves millors obres tahitianes: "D'on venim, què som i on anem". A les Balears el primer plantejament està clar perquè ho sabem; el darrer també té resposta fàcil: no tenim ni idea. El del mig resulta més complex. Parlar d'identitat en aquest país suposa topar-se amb més obstacles que els cavalls de corren el Grand National britànic.

No és fàcil configurar la identitat balear en una comunitat on ningú se sent balear. Si una persona ha nascut a La Gomera diu sense complexos que és canària, però mai he sentit ningú de Balears dir que era balear. Els únics gentilicis són els usats a cada illa. L'atomització fa esclatar els denominadors comuns. Com diu el còmic Toni Gomila: "Som quatre moixos que necessitem tres bisbes".

Per si això fos poc, una de cada quatre persones que viu a Balears ha arribat d'altres països en els darrers quinze anys. Son xifres de migracions d’envergadura, amb els conflictes culturals, idiomàtics, socials i convivencials que això suposa. Als "forasters" i "guiris" d'abans s’hi sumen ara "moros, negres, panchitos...". Ja fa molts d’anys que el primer balear de l’any no du llinatges autòctons. Tot un còctel difícil de pair que suposa un cop duríssim a la cosmovisió autocomplaent dels autòctons d'unes illes que, per redundància, sempre han viscut aïllades i conformat el millor dels mons: el paradís de "lo nostro".

Així les coses ¿és possible parlar d'identitat al segle XXI? Parlar sí, perquè és gratis. Esgrimir un argument honest i raonat és molt més complex i fins pot ser que inútil. L'obra esmentada fuig de quimèrics maximalismes; toca de peus a terra. Retreuen a IB3 - instrument clau d'identitat – que, ara per ara, fer país ja no passa per sèries interminables sobre les possessions mallorquines sinó per la inclusió del relat global sobre la immigració. També sorprèn el tracte que els tres joves autors, fills de la normalització lingüística, donen a l'ús de la llengua catalana: “és el moment de la naturalitat; ja no cal resistir”, diuen. En certa manera em suggereix la impressionant proposta centenària de Ramon Llull: "Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l'amor".

Per be o per malament, la concepció identitària ha entrat en l’evolució líquida del segle XXI. Per sobreviure, s'haurà de reinventar. Brexits, Trumps i similars són producte del passat (per dir alguna cosa suau en el plàcid inici de l’any).