La
presentació de la novel·la “La Banda de los dedos de oro” a Inca va gauadir d'una
lluentor especial per dues circumstàncies.
D’entrada, va ser organitzada per la
Fundació Es Convent a l’antic Convent de la Misericòrdia o de “ses Monjes
Blaves” i, més concretament, a la capella, que guarda l’antic esplendor
arquitectònic, artístic i decoratiu. Per suposat, vaig demanar si estava
desconsagrada perquè explicar certes arestes de l’argument des de l’altar,
principalment les eròtiques, em provocava certa inquietud d’origen incert però
pròxim a l’heretgia.
Fou també especial perquè la novel·la va ser presentada per l’escriptor
i, sobre tot poeta, Lluís Maicas. Coincideixo amb ell en que, una vegada s’ha
publicat una obra, és ja del lector i, per tant, cadascú és ben lliure d’interpretar-la
com li passi pels nassos. Tot i així, vaig sentir pessigolles intel·lectuals quan
en Maicas començà a expressar certes pistes ocultes i pinzellades camuflades
dins la complexitat del bullit de la trama que jo les creia encriptades dins
del meu món personal. Només una persona de la seva agudesa literària i sensorial les podría detectar. Com fou tot un plaer sentir-lo, no voldria que les seves
paraules es reduïssin a l’àmbit del esforçats i fidels assistents a l’acte, en
una de les nits més fredes de l’any. Les reprodueixo a continuació.
.............................................................................................................
Presentació de La panda de los dedos de oro, de Jordi
Bayona
Es Convent. Inca. 5 de febrer de 2015.
Bon vespre a totes i a tots. Benvinguts i gràcies per compartir, amb
nosaltres, la presentació del llibre La panda de los dedos de oro, del
periodista, i també escriptor, o a l’inrevés, Jordi
Bayona .
Abans d’entrar en matèria literària, però, m’hauran de permetre que faci,
tot i que breus, unes consideracions prèvies a l’entorn de l’obra que presentam,
i del presentador que la presenta.
La primera és fer-los avinent l’enorme error que ha comès en Jordi Bayona confiant-me el privilegi de presentar,
a Inca, la seva novel·la. Tot i que m’hi esmerçaré, no puc sostreure’m a la
convicció que som un pèssim presentador, circumstància no gens aliena al fet de
ser un molt irregular lector de novel·la.
La segona, que a molts dels que no siguin de la meva generació ha de passar
inadvertida, és l’aclucada d’ull de l’editorial ifeelbook, nom no gens fortuït, vull creure, ans del tot
intencionat, que ens trasllada al so, i a l’estètica, de I Feel Good, que ve a dir “Em sent bé”, tema molt popular del
cantant de soul James Brown, un dels molts referents musicals de la nostra
adolescència.
La tercera fa referència a una apreciació que és molt clara en la
classificació del món editorial francès, però difusa a casa nostra. Els
francesos tenen dos noms per referir-se a les novel·les: roman, quan es tracta d’una novel·la llarga, i nouvelle, quan ens referim a una novel·la curta. En el cas que ens
ocupa hauríem de parlar, si fóssim a França, d’un roman, o sigui, d’una novel·la llarga, amb les dificultats
estructurals que du implícites. No és aquesta una particularitat menor, atesa
la tasca d’encaixar totes les peces del trencaclosques narratiu: vinculació
dels personatges, cronologia dels fets i precisió històrica, àdhuc geogràfica,
temps verbal, afluents narratius, la seva alternança i la seva confluència en
el corrent principal, etcètera.
I, finalment, la quarta té relació amb la coberta de la novel·la, un collage que resumeix o insinua alguns
dels continguts més importants de l’obra. Més enllà de la mallorquinitat que
suposa la tela de llengües, i el misteri de la tela de seda xinesa, que es
desvela a la part final de l’aventura, m’he de referir a la tela que imita la
pell de lleopard, un teixit que feien servir algunes senyores, d’edat incerta,
però també individus d’incerta naturalesa, per transvestir-se de joves tigresses
per buscar, i caçar, preses, o esdevenir víctimes, a la sabana concupiscent de
la nit promíscua en una illa sense valors morals.
Fetes aquestes primeres consideracions, o advertències, vos he de parlar
del contingut d’una novel·la extensa que conté, si més no, dues o tres
novel·les, perquè inclou diverses històries que es creuen i convergeixen,
històries que l’autor fa encaixar de forma precisa. Històries que, per separat,
cada una d’elles podria tenir vida pròpia i que un altre escriptor hagués
sucumbit a la temptació d’escriure, amb el material que s’hi fa servir, dues o
tres novel·les. Vull ressaltar la dificultat d’escriure una obra d’aquestes
dimensions, perquè l’extensió reclama unes exigències tècniques que no poden
anar en detriment del ritme, ni de la qualitat narrativa, ni tampoc no poden
provocar confusió en el lector: tot cal que sigui ordenat en una seqüència
lògica espai/temps i això no significa, necessàriament, consecutiva.
Es tracta, La panda de los dedos de oro, d’una escriptura torrencial,
impetuosa, amb sentit de l’humor, que fa servir un llenguatge àgil, irònic,
divertit i modern. Un llenguatge que, a força de treballar-hi, sembla fàcil,
potser col·loquial. No ho és, de fàcil. Fer que sembli fàcil requereix molta
feina i molt d’esforç. Molta escriptura. Molta planificació i, vull creure,
constants correccions. El mateix passa amb els diàlegs, una part sempre
problemàtica i exigent de les novel·les, que Bayona resol amb fluïdesa i
naturalitat. Uns diàlegs molt elaborats que aporten no poca informació sobre el
caràcter, sobre el tarannà tant dels protagonistes, com dels figurants.
L’obra dibuixa, adés amb pinzellades fines, adés amb traç gruixut, la
societat mallorquina, la nostra societat, des dels inicis del turisme fins, si
fa no fa, els temps actuals, o sigui, l’ascensió i l’evolució d’una societat
d’arrels rurals vers una societat arrelada en el turisme i, sobretot, en
l’especulació, que produeix el guany més insolidari, destructiu i fàcil de
l’economia capitalista. És a partir d’una galeria de personatges, i de
situacions, que l’autor fa una radiografia social demolidora. M’he referit, no
gens gratuïtament, a la galeria de personatges de la novel·la perquè m’ha
semblat que tots tenen un tractament excel·lent, en tots diposita l’autor una
part no gens negligible de la història global.
Com no podria ser d’altra manera, hi ha personatges que són el fil
conductor que travessa l’obra de cap a cap, els protagonistes, com ara Germi o
els bessons Jaume i Sebastià Puig, i n’hi ha que són personatges de pas,
imprescindibles, tanmateix, per conformar el gran mural social que l’obra
descriu. Menció especial mereix el narrador, al qual em referiré més endavant.
Quant a l’escenografia, al repartiment, com a les grans pel·lícules
nord-americanes dels anys 40 i 50, és la gran qualitat dels secundaris allò que
dóna solvència i credibilitat a la narració. Doncs a mi m’ha semblat que, més
enllà del pes que suporten els protagonistes de La panda de los dedos de oro, és la galeria de transeünts allò que
afegeix un plus, tant de versemblança i realitat, com d’excel·lència, a la
novel·la.
Pel que fa al narrador, sobta la relació tan directa que estableix amb els
lectors. A ells molt sovint es dirigeix de forma familiar, propera,
col·loquial, àdhuc confidencial. Es tracta d’un narrador que té cura de dos
fronts: aquell que ens trasllada el seu entorn, sigui familiar, sigui social, i
aquell que intenta, i aconsegueix, posar lector i narrador al mateix nivell de
coneixement. Fa, en definitiva, que els lectors es sentin integrats, partícips
de la història que ens conta.
Una característica destacable de l’obra és, sempre en la meva opinió, la
gran quantitat d’aspectes, d’això que ara se’n diu transversalitat, als quals
es fa referència: aspectes purament dialèctics, atès que ni el narrador, ni
l’escriptor, ni els seus personatges, no renuncien a l’enginy lògic del diàleg;
aspectes quotidians, laborals, existencials, sentimentals, temporals,
filosòfics i fisiològics, gastronòmics, carnals, etcètera. En fi, que res no és
aliè als interessos del narrador. Tot és motiu d’anàlisi o, si més no, de
menció. És, en aquest sentit, una novel·la total, perquè la vida és allò que
vivim, allò que pensam; perquè la vida és allò que passa mentre vivim; perquè
la vida són els nostres amics, la nostra família, els nostres enemics i totes
les circumstàncies que ens condicionen.
En alguna part he llegit, dit per l’autor mateix, que fretura d’imaginació.
Que les històries, els personatges de la novel·la, algunes situacions que s’hi
descriuen, no són ficció. Tant se val. La història confirma que molts dels
grans narradors res no manlleven a la fantasia, sinó que observen la realitat i
la transformen en literatura. Això és el que fa Jordi
Bayona . Potser per deformació professional la seva mirada
analitza la realitat i després la transforma en bona literatura.
Arribat aquest punt cal una observació, una precisió: malgrat allò que
confessa l’autor, la darrera part de la novel·la conté una aportació
considerable d’imaginació, de política ficció, de futurologia. L’aventura
xinesa i, de forma especial, l’epíleg, beuen molt directament de les fonts de
la fantasia, de la deformació de la realitat, de la voluntat del narrador.
No tenc per costum, a les presentacions, llegir fragments de l’obra que es
presenta, car això pertoca als lectors: és la seva part del tracte, és la seva
part de la feina, ni tampoc desvetllar la trama de l’obra, que en el cas que
ens ocupa fóra especialment complicat. Això no obstant, no puc defugir
mencionar que, incrustat al mosaic narratiu, hi ha una part molt relacionada
amb la modernitat de les noves tecnologies i el seu ús per entrar en un espai
de clandestinitat eròtica. El sexe hi és present, de forma molt explícita,
mitjançant una argúcia narrativa que l’autor fa servir, un blog escrit per l’alter ego femení del protagonista.
Cal esmentar una circumstància no gens original, però del tot certa. Hi ha
en una novel·la, i aquesta no n’és una excepció, tantes novel·les o, més
exactament, tantes històries com lectors. És la màgia de la literatura. Que
essent una i la mateixa, la novel·la ofereix una versió distinta per a cada
lector, perquè cada lector s’identifica amb aspectes dels quals s’apropia. Quan
l’obra d’un autor deixa de ser inèdita, també deixa de ser seva. Esdevé
propietat dels lectors.
Tenc la convicció que amb La panda
de los dedos de oro, títol que deixaré que els lectors en descobreixin el
significat, dic que tenc la convicció que us passarà com a mi: que, un cop
refets de l’impacte de la seva extensió, us enganxarà i ja no us permetrà que
en deixeu la lectura. Una lectura que és un viatge amb destinacions emocionals
i geogràfiques. Una lectura, ho he de repetir, plaent, divertida, àgil, i que
no per això deixa de ser profunda, en el sentit que s’hi encabeixen reflexions
socials o polítiques, reflexions existencials, aproximacions a un futur
desencaixat. Un llibre que, n’estic segur, tots fruiran.
lluís Maicas
gener 2015
